De son trencada va la boira
cobrint i descobrint tota l’altura,
i de sobte la llum obre les portes
surant el dia daurat com la llimona.
El temps fa olor a llàgrima d’estels
i l’espai guarda secrets de sol i
pedra antiga.
Aquesta primavera ascendint
lentament
en el tènue alè
de les flors silencioses
i en bellesa tan breus, és la vida
mateixa.
Trencada de sol la immensitat,
el Machu Picchu en flames
incendia un or vell en la mirada.
