A Anna Murià
La mar, la mar, la mar.
Penèlope teixeix cabelleres d´argent
sobre el ventre d´Ulisses.
Arribaren les barques,
varades ja per sempre;
juguen al seu record inquietuds d´ones.
Un enyor mineral al cor i als ulls
fa tremolar la pell posseïda per l´aigua.
Inicia el vent la dansa de les hores,
es posa en les ruïnes,
les besa i les penetra
sucumbint a un misteri de llum i de silenci.
D´on ve la força del passat ?
Aquesta força capaç d´obrir en canal
l´essència de la vida,
de posar rems als signes
i fer-los navegar entre un blau i altre blau...?
La llum!
La llum contra les ombres.
La llum més enllà del no-res
que va engolir la glòria dels homes i els seus déus.
La llum cremant les pedres de mirades antigues.
S´incendia el pensament sota el sol inclement
i, de la seva sang, una Venus d´escuma altre cop
s´enamora.
