Fosc com la nit de lluny mirada,
deies tu, tot seriós, és el vers.
I jo cercava llum,
llum esclatant als llimoners,
i al camí que fou estrella
perduda en la memòria,
llum i paraules
que ningú ha dit per por a l’oblit.
Busquem els mots
fonent-se com la vida
en el temps de les roses,
el so tendre dels ocells a les
branques,
les veus que ens nomenen
i es fan silenci a l’ànima.
La paraula, com estela que deixa
un vaixell en la mar,
esdevé música, foc i lluna
que fereix el record
i transforma el miracle
de totes les presències en el vers.
