divendres, 29 de maig del 2020

El acumulacionista


El acumulacionista
entró en la joyería.
(Fuera, una manifestación de parados
vomitaba sus fantasmas).
Se palpó las tarjetas oro
del bolsillo interior junto a los genitales.
Mentalmente,
volvió a calcular la suma total
de sus empleos mensuales que, en dólares,
arrojaban, algo así, como diez mil;
él sabía que no era inteligente,
más bien voluntarioso,
(tenía además el don de la ubicuidad
y casi nunca cumplía los horarios)
pero tenía contactos;
¡claro que podía arreglárselas con menos!
Una vez, hasta dudó
si pasar alguno de sus trabajos complementarios
a aquel JASP desheredado
pero... sonrisa contra sonrisa,
la señorita depositaba ante él
un muestrario codiciado.
Escogió,
y se fue sin saber
que al salir
alguien
le había puesto
una bomba en el culo
con la mirada.

dissabte, 23 de maig del 2020

Israel


Des d’Scopus cau el sol
i un vent fred abraça la ciutat.
Jerusalem encén una estrella
en cada home, en cada prec.
Vigila les passes errants dels seus fills,
els murs que salven i condemnen,
plorant el seu nu de pedra.
Trenca el mar el seu silenci a Cesarea.
El Jordà guarda el secret
d’una mort infinita,
d’un final de sal i desventura.
La sang alça amb el dia
la por a perdre’s en l’oblit.
Dos mil anys són poc
en el buit sepulcre de Jesús.
Les llàgrimes són poc
per tant de dolor
en el vast desert dels segles.
Ni el vi de Canà,
ni la pau de verd i ocells
d’un Tabor encès,
ni la barca bressada pel vent
al llac del pa i la paraula,
ni la pluja amansada de la tarda
donaran vida al fang del camí,
al tros d’història
que fou sang, i amor, i manament,
i que ara s’alça en fortalesa,
en desert, en suau veu del guia
que mostra la derrota i després calla.
Anem i venim
com la pols que el caminar aixeca,
sentim el pes de la vida,
la nostra pròpia mesura, realitat i somni.
Es fa lent el retorn,
el control policial indaga impertorbable,
revisa, pregunta un cop i un altre.
Després
l’avió s’allunya,
i la distància abraça la nit en la memòria.

dissabte, 16 de maig del 2020

Volúbilis



És una flor el teu nom
que tanca i obre el dia
rebentant amb la llum
la carn d’aquestes pedres.
Quedà aquí la història
-sedejant i astorada-
passejant la mirada
d’oliver a esbarzer,
de figuerassa a card,
de l’oblit a l’oblit.
Tanca el temps
la porta del record
amb la mà que batega
com un tambor llunyà.