Van veles blanques
Vulnerant superfícies blaves,
Somriures en la seva arrel flotant
I un món deixant-se portar
Contra vent i marea
Cap al buit.
Passen bullicioses noies
camí vers la mar
-una brisa salobre entre cabells “afro”-.
Riuen i gesticulen inconscients.
Després,
en un ritual inaprès,
es fonen amb les ones.
Són ja
escuma de carn transparent
relegada a l’oblit.
Pals i màstils,
banderes que agiten les idees
d’una revolució de papallones
esclaten colors embrutint escumes.
Deserten els exèrcits
i queden damunt les ones
brillants polsims darrers
ulls oberts i antenes de pentàgon.
Vidrets, quincalla, màscares
de porcellana damunt paradetes de carreró
tota rossa i gràcil passeja la mirada melangiosa
sota un antifaç Benetton
noranta seixanta noranta
venus mediterrània per a Play-Boy
exacte taüt per a un final
on no es perdona la vida cada dia.
Deixo que l’aigua em contingui
el cercle vermell estrangula el meu coll
damunt aquesta escorça tot just temporal
flueixen alenades vivents que assassinen
els plors salats
de les matinades.
Vuitanta-vuit vegades tres-cents seixanta-cinc
aclaparaments de Leviatan
sense escapar del laberint.
Blanca i rosa com la flor del cotó.
No fugis!
Hi ha crosses en les teves mans
i sempre vas recórrer camins propers
no sabrien què fer amb ales renovades.
A les nits estiuenques rememoren
passats símbols que justifiquen
llums i ombres en la teva arrel profunda
mentre torna el vent a la platja deserta.
Daurat i trèmul
banya el darrer raig de la posta
el rissós onatge
un fer l’ullet assolellat
convida a perdre’s
pel camí ardent
a desdibuixar-se
en infinits punts lluminosos
per a acabar com sempre
amb la fugida inútil
acaronant la cresta de l’onada.
Han degollat el sol.
Plora el cel
sobre la plenamar.
Confusió, tristesa.
La platja solitària
enfronta el seu abandó
als cossos fugits.
Un top-less aleteja arravatat
castells aire
xinel·la escarlata.
Tot real
com rovell enllaunat.
Tot absència
entre els meus peus blaus.
La flor del préssec
fet almívar
a la calor del foc
esbargeix la tarda.
L’agost avança blanc d’escuma i sal,
polsós i suat.
Persegueix
la suau pell del record
i es crema en la teva absència.
I és que és tan fàcil
consumir les paraules que vas deixar
plegat a cada racó i estar buida!
No escolto aquell informatiu que ens interessava
i atanso l’oïda als racons
tot esperant el murmuri de la teva veu
compartint inquietuds.
Després,
torno a la butaca ocre esperant l’instant
d’acabar el poema en la teva mirada.
Revista de creació literària Laberint (Òmnium Cultural, 1993)
