Per Internet
el crit d'un poema:
vaig gastant la vida
de l'avió al cotxe,
de l'hotel al despatx,
del còctel al museu.
Per fi arribo a casa i
algú s'ha menjat els meus
bombons.
A més
estic sol aquesta tarda
i em fa mal el sol
i el record procaç
d'una platja l'agost.
Enyoro l'or
dels núvols
-apaivagat fulgor
en la terra implacable-
i l'ala recollida dels
ocells.
Em fereixen
les solitàries morts
als parcs
i el metall que va comprar
l'enlluernament
d'agulles assassines.
Es ven a les pantalles
el silenci de l'home
que ho ha perdut tot,
i el gest dels ulls
s'acostuma al dolor,
i ens torna roïns
o a voltes compassius
però esperant sempre
que el sistema el compri.
No sento ara
que algú
s'hagi menjat els meus
bombons.
