dissabte, 27 de novembre del 2021

¡Muchas gracias por el emotivo y maravilloso homenaje que he recibido!

El de hoy ha sido un día precioso. El acto de homenaje que he recibido en Terrassa por mi trayectoria poética y los 80 años recién cumplidos me llena de satisfacción y orgullo.  


En mi discurso, he explicado que "m'honora rebre aquest homenatge pels anys dedicats a la poesia, i crec que, per agrair-ho, ara anirien bé els darrers versos d'un dels meus poemes:


 

"El tiempo, siempre el tiempo, que nos hiere y vacía con su inasible tránsito".

Per un moment el temps s'ha aturat, i ha permès que pogués rebre el caliu de tots vosaltres. Gràcies, gràcies, gràcies! Aquest moment m'acompanyarà sempre".

 


¡Muchas gracias a todas y a todos por la placa y el homenaje con motivo de mi trayectoria poética! ¡Ha sido un acto muy emotivo y maravilloso! 


 

diumenge, 21 de novembre del 2021

80 anys de mare i poetessa

Aquest és el títol del preciós escrit que el meu fill Joan Francesc Fondevila Gascón ha elaborat amb motiu del meu 80 aniversari. Moltes gràcies a totes i a tots per les vostres felicitacions! Heus ací el text:

Amor de mare. Tendresa. Boniques vivències. Passejos infinits. Mirades de complicitat. Terrassa, Binèfar, L’Escala, Lleida, Verges, comarques... El 21 de novembre de 2021 la meva mare, María Teresa Gascón Frago, fa 80 anys, en els quals ha demostrat profunds valors i una gran vocació.

Binèfar la va veure néixer, un llunyà 1941. Era any de postguerra. Calia lluitar, deixar en evidència i vèncer les injustícies, ser constants, ser treballadors, ser honestos, ser generosos. I tot aquest embalum de valors han solcat una trajectòria ben prolixa. Les primeres corredisses i jocs amb les seves germanes (Paquita i Pilín) es van produir a Binèfar. Els pares de la Teresa, Paco i Maria, van proveir allò que van poder, amb esforç, sacrifici i tenacitat. Els fèrtils camps, San Quílez, el Palomar, El Segalar, la Plaza de España, l’escola, l’Església de Sant Pere, el Romeral, el canal d’Aragó i Catalunya, el casament a l’Església de Sant Llorenç de Lleida, els fills, els néts, les mascotes... Cada bocí de cada segon de cada dia dibuixava un llenç creatiu que eixiria amb naturalitat al llarg del temps.   

Les persones empàtiques i sensibles tendeixen a voler comunicar, interactuar, regalar habilitats i coneixements. Això enllaça harmoniosament amb una tasca professional transcendental, eix essencial de l’Estat del benestar: l’educació.  Ser professora ha estat una de les activitats angulars de la María Teresa. Professora, pedagoga terapeuta i logopeda (Universitat Autònoma de Barcelona) entre neu i muntanyes (Tremp, Cuatrecorz o Quatrecorts, Esplús o Esplucs), entre modernisme i xemeneies (Terrassa), en escoles diverses (Centre de Rehabilitació, Escola França...), acaronant amb mots i somriures estudiants il·lusionats, i rebent l’escalf de mares i pares.  

L’esperit comunicador i creatiu de la María Teresa anava més enllà. I per això va començar a conrear l’art de la poesia, lírica dels clàssics i dels moderns, simfonia de reflexions i moments, còctel de sinèresis i metonímies. El domini dels recursos retòrics i la innata facilitat per escriure han aportat milers de versos plens de sentiments i esperança.

Tant és així, que en uns dies un grup de lectors, seguidors, familiars i amics retrem un homenatge a la María Teresa, amb motiu del seu vuitantè aniversari. La intensa activitat cultural a la ciutat, publicant nombrosos llibres i rebent diversos guardons per la seva tasca, bé s’ho mereix. De fet, ha estat vicepresidenta de l’Associació de Poetes Terrassencs durant 32 anys, promotora d’homenatges diversos, membre del jurat del Premi de Poesia Raimundo Ramírez de Antón-Ciutat de Terrassa, del Premi Calassanç, Enric Gall d’Òmnium Cultural i Sant Jordi de la Caixa Provincial de Catalunya.

A més, ha publicat una vintena de llibres, com Aliento de la tierra, Poso de unos destrozos, La suave piel del recuerdo, La vida en cada labio, Huir en la palabra, Laberinto callejero, Palabras y ausencias, Dúplex a veces compartido, Mientras mueren las rosas, La luz desnuda o Poesía reunida 1995-2010.

La María Teresa ha col·laborat amb nombroses entitats i institucions, com l’Ajuntament de Terrassa, el Casal de la Dona, Xerrades amb convidat, Festa de la Poesia, Casa Galèria, Casa-Museu Alegre de Sagrera, Aula Gran de Terrassa, Associacions de Veïns diverses (Centre, La Grípia, Sant Llorenç...), Amics de la Neurologia o centres acadèmics diversos. Així mateix, ha ofert conferències i recitals en nombroses ocasions, entitats i mitjans de comunicació (Ateneu Terrassenc, Ràdio Terrassa SER Vallès, Ràdio Municipal de Terrassa, TVT, TV20, Ràdio Matadepera i altres mitjans de la resta de Catalunya i Espanya).

L’acte d’homenatge, un dinar organitzat per l’Associació per al Foment Cultural de Terrassa al Restaurant Tapiñas, s’emmarca en un seguit d’activitats sobre els 80 anys de la poetessa. A més de les publicacions al blog de l’escriptora (https://poemasmariateresagascon.blogspot.com, que ja compta amb més de 3 milions de visites) i la intensa activitat en xarxes socials (sobretot Instagram, Facebook i Twitter), està prevista l’edició imminent d’un llibre antològic, publicacions col·lectives, diverses lectures poètiques a Terrassa, Binèfar i L’Escala (municipi on estiueja des de fa anys) i actes diversos. És la il·lusió i l’empenta de la María Teresa Gascón Frago: mare i poetessa, poetessa i mare. Per molts anys!!!

dissabte, 20 de novembre del 2021

La vida en cada labio (II)

Y es que no era tiempo de caricias

sino de madurar privaciones impuestas,

pequeños desahogos y amalgamarlo todo

con la risa y el llanto y el gorrión

y el verdear rabioso del trigo detenido.

 

Después

seguir inventariando sombras,

descubriendo la vida

y el ahogado grito del sexo entre la noche

para no ser feliz, para intentarlo,

para dejar de serlo sólo con la mirada

y tragar por los ojos la ilusión en precario

de la mano en la mano.

 

En los largos veranos, Machado, La Isla del Tesoro,

llenaban de emociones y carrusel de fiesta

la tarde y su letargo;

el campo crepitaba salvajemente amado,

se tronchaban espigas desangrando amapolas,

la mies olía a cuerpo

a sexo fermentado

a levadura agraz

a hombres como panes

a vida chorreando por esquinas de viento

y seguíamos mirando

deglutiendo las horas y grabando

en la piel el fuego candeal,

hasta quedar varados

bajo un mar de negrura

con faros infinitos que nos hacían

guiños de sueños insaciables.

 

Así despuntaban las flores como senos

abríanse los labios como flores

y un vendaval sonoro

rompiendo la envoltura del tatuaje

partía los cipreses trasnochados,

los cerezos vacíos

El dulzor incipiente del ciruelo

como un torrente que acaricia la tierra

y arrastra tras de sí

violetas y rosas antes de ser amadas,

antes de ser del todo expresión poseída.


 

Paraules violeta (1995)

divendres, 19 de novembre del 2021

¡Muchas gracias por los 100 seguidores del blog!

¡Muchas gracias a todas y a todos por los 100 seguidores de este blog! Cultivar la poesía es mi pasión, que llevo desarrollando desde hace más de medio siglo. Este 2021 cumpliré, Dios mediante, 80 años, y afortunadamente aún mantengo la llama incandescente de la creación poética

 

Vuestro seguimiento del blog, vuestros bonitos comentarios, vuestro seguimiento de mis redes sociales (Twitter, Facebook, Instagram), con gran cantidad de likes, shares y comentarios, me alegran de todo corazón. El agradecimiento es extensible a quienes colaboran en la difusión de mis poemas.

diumenge, 14 de novembre del 2021

Los pobres

                                                                En el Día Internacional de la Pobreza

 

Hay una especie de dignidad

prescrita sólo a pobres,

roza el borde del párpado

sin derramarse,

y hace los ojos más bellos,

es su primera parada

antes de regresar por la garganta

hecha un ovillo

al centro del pecho

donde deshace lentamente

ese enredo dolido y silencioso.

 

Los pobres se calientan juntos

apretando los puños

para guardar calor,

cerrando boca, ojos y oídos

a promesas muertas.

Sueñan, eso sí, otras pasiones

otras vidas, desde sus agujeros

despiertan

y visten sus rayos de sol desvencijado

y se van con sus deseos,

con sus dolores de siempre

tristemente

entre neblinas de ciudad.


 

Del poemario "Nacidos para el olvido" (1991)