Des d’Scopus cau el sol
i un vent fred abraça la ciutat.
Jerusalem encén una estrella
en cada home, en cada prec.
Vigila les passes errants dels seus
fills,
els murs que salven i condemnen,
plorant el seu nu de pedra.
Trenca el mar el seu silenci a
Cesarea.
El Jordà guarda el secret
d’una mort infinita,
d’un final de sal i desventura.
La sang alça amb el dia
la por a perdre’s en l’oblit.
Dos mil anys són poc
en el buit sepulcre de Jesús.
Les llàgrimes són poc
per tant de dolor
en el vast desert dels segles.
Ni el vi de Canà,
ni la pau de verd i ocells
d’un Tabor encès,
ni la barca bressada pel vent
al llac del pa i la paraula,
ni la pluja amansada de la tarda
donaran vida al fang del camí,
al tros d’història
que fou sang, i amor, i manament,
i que ara s’alça en fortalesa,
en desert, en suau veu del guia
que mostra la derrota i després
calla.
Anem i venim
com la pols que el caminar aixeca,
sentim el pes de la vida,
la nostra pròpia mesura, realitat i
somni.
Es fa lent el retorn,
el control policial indaga
impertorbable,
revisa, pregunta un cop i un altre.
Després
l’avió s’allunya,
i la distància abraça la nit en la
memòria.
Bonito poema.
ResponElimina¡Muchas gracias!
EliminaInspirador.
ResponElimina