Empúries

                                   A Anna Murià

La mar, la mar, la mar.

Penèlope teixeix cabelleres d´argent

sobre el ventre d´Ulisses.

Arribaren les barques,

varades ja per sempre;

juguen al seu record inquietuds d´ones.

Un enyor mineral al cor i als ulls

fa tremolar la pell posseïda per l´aigua.

Inicia el vent la dansa de les hores,

es posa en les ruïnes,

les besa i les penetra

sucumbint a un misteri de llum i de silenci.

D´on ve la força del passat ?

Aquesta força capaç d´obrir en canal

l´essència de la vida,

de posar rems als signes

i fer-los navegar entre un blau i altre blau...?

La llum!

La llum contra les ombres.

La llum més enllà del no-res

que va engolir la glòria dels homes i els seus déus.

La llum cremant les pedres de mirades antigues.

S´incendia el pensament sota el sol inclement

i, de la seva sang, una Venus d´escuma altre cop

                                                         s´enamora.